Aquesta pàgina és per a la gent molt jove, pero també per als pares, mestres o tutors que cerquen idees
per apropar els infants a la ciència.
Una descripció de l’Univers destinada a pares o tutors per a que introdueixin als infants al coneixement dels astres mitjançant explicacions, observacions i experiments.
> INTRODUCCIÓ
> CÓM FUNCIONA LA CIÈNCIA
> UBICACIÓ EN L’UNIVERS I QUÈ ÉS L’UNIVERS
> EL SOL, LA NOSTRA ESTRELLA
> EL SISTEMA SOLAR
> LA LLUNA
> ELS ASTEROIDES, FILLS MENORS DEL SISTEMA SOLAR
> COMETES I METEORITS
> LES ESTRELLES
> NEBULOSES
> GALÀXIES
> EL CEL I LA TERRA
Enllaços que us ajudaran a construir alguns instruments astronòmics ben útils.
> BRÚIXOLA (castellà)
> ESPECTROSCOPI (castellà)
> LUNARI (anglès)
> NOCTURLABI (català)
> PLANISFERI (català)
> ORIENTAR-SE (castellà)
> RELLOTGE DE SOL (castellà)
> TERRA-SOL-LLUNA (castellà)
> LUNARI PER A MÉS GRANS (castellà)
> SISTEMA SOLAR (castellà)
> LA CONSTEL·LACIÓ D’ORIÓ (castellà)
> CONSTEL·LACIONS EN 3D (castellà)
L’Agrupació realitza tallers i casals d’estiu. Properes activitats AQUÍ. Més informació a la secretaria (tel. 93 725 53 73 - secretaria@astrosabadell.org)
L’el·lecció del primer telescopi és fonamental per a generar afició.
-Quin telescopi em recomaneu per al meu fill?
Respostes a una pregunta molt freqüent, AQUÍ.
Cançons, dites, contes, poemes... Envian’s els teus i te’ls publicarem.
> ACUDITS
> CANÇONS
> POEMES
> DITES I ENDEVINALLES
CONTES I LLEGENDES
> La Lluna d’en Roc (d’Armand Oliva)
> El millor planeta (de Núria Pujol)
> El Pescallunes (popular)
Els meteors són fragments de materials interplanetaris que travessen l’atmosfera de la Terra. Les pluges de meteors, o també anomenades pluges d’estrelles, normalment apareixen cada any per les mateixes dates i porten el nom de la constel·lació on està situat el seu radiant (lloc del cel d’on semblen irradiar).
Les més importants però són les süegents:
- Del 16 al 25 d’abril, les Lírides (Lyra). Màxim el dia 22.
- Del 17 de juliol al 24 d’agost, les Perseides (Perseus). Màxim el 12 d’agost.
- Del 7 al 17 de desembre, les Gemínides (Gemini). Màxim el 13 i 14.
La foto del Pere Sanz ens mostra dues Perseides observades en un troç de cel durant un minut. Us animeu a fer una observació de meteors a ull nu? Doncs, seguiu els passos que us recomanem AQUí.
La posició del Sol no és la mateixa cada dia a la mateixa hora degut a la inclinació de l’eix de la Terra i a que la seva òrbita no és circular. En Josep Gaitan, per comprovar-ho, ha agrupat 35 fotos realitzades al llarg de l’any i li ha sortit aquest dibuix tan característic: l’analema. Ha utilitzat una càmara digital i un filtre. I ha fet una foto emmarcant l’horitzó i el Sol, sempre des del mateix lloc i a la mateixa hora. (Més informació a la revista de l’Agrupació, ASTRUM, núm. 207, pàg. 30).
Sembla de dia, però... de dia es veuen les estrelles? L’Armand Oliva va buscar una nit amb Lluna per fer aquesta foto. Veieu les ombres de la Lluna en les pedres del paisatge? Aquesta llum és la claror de la Lluna. L’Armand va deixar la seva càmera ben quieta, encarada cap al nord i amb l’obturador obert durant uns minuts. Les estrelles deixen rastre perquè noten la rotació de la Terra. Bé, totes menys la Polar, que està quieta.
Sabries trobar l’estrella Polar en aquest cel tan il·luminat per la Lluna?
Les estrelles volten en 24 hores. Amb la llargada del rastre de les estrelles, sabries calcular quant de temps l’Armand va tenir obert l’obturador de la seva càmera?
Us heu quedat bocabadats mirant la Lluna?
La nostra rodamón la tenim gairebé cada dia en el cel diürn o nocturn: busqueu els creixents de Lluna les tardes i vespres, els minvants de Lluna al matí i la Lluna plena sortint per llevant després de la posta de Sol. I potser algun dia us animeu a fer fotos tan fantàstiques com aquesta.
L’Óscar Canales ha fet la foto en un minvant de Lluna, quan el Sol la il·lumina per un cantó i es poden veure perfectament les ombres de les serralades i muntanyes de la Lluna. La zona més plana és el Mare Imbrium i el cràter més gran, Plato. Hi ha però, altres cràters, muntanyes, ondulacions al sòl... Reconeix diferents accidents de la Lluna amb l’ajuda de les fotos del portuguès Antonio Cidadao, prement AQUÍ.
Què us sembla aquest trio de galàxies de la constel·lació del Lleó? En aquesta foto d’en Jordi Gallego totes les estrelles que es veuen estan en un primer pla. Són estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia, segurament no més lluny de mil anys llum (la seva llum ha viatjat durant mil anys abans d’arribar a nosaltres). En canvi, les tres galàxies estan molt i molt lluny. A l’esquerra podeu veure M65 i M66 a uns 30 milions d’anys llum, i a la dreta NGC 3628. Semblen fetes de fum, oi? doncs estan formades de milions i milions d’estrelles.
I perquè no us perdeu amb tants milions, comparem les distàncies amb la nostra vida a la Terra. La nostra estrella, el Sol, està només a 8,5 minuts llum. Què feies fa una estona? Les estrelles de la foto serien de l’època en que es van construir les esglésies romàniques del país, i les galàxies són de quan es van començar a formar els Pirineus.
Les Plèiades, o M45, és un cúmul d’estrelles que es troba a la constel·lació de Taurus. Hi ha moltes llegendes i dites populars que en fan referència i se les anomena de moltes maneres: les set germanes, les set cabretes, les set ninfes...
Aquest cúmul està format per més d’un centenar d’estrelles blavoses envoltades de núvols de gas i pols. És un dels més propers; només a uns 440 anys llum. Un bressol d’estrelles que va començar a formar-se fa més de cent milions d’anys.
Es poden veure molt bé a l’hivern i a la primavera. A ull nu com un petit núvol d’estrelles i amb prismàtics s’en veuen moltes, i les més brillants de color blavós.
A diferència de les constel·lacions, les Plèiades formen un grup d’estrelles relacionades físicament. Viatgen juntes per l’espai i d’aquí a milions d’anys s’hauran dispersat. Segurament el nostre Sol va néixer d’un grup semblant però ara ja dispers.
Aconseguir una foto amb tant de detall no és fàcil. En Miguel Guillén l’ha fet amb la seva Canon i 2 hores i 9 minuts d’exposició.
La mà amaga el Sol i d’aquesta manera l’Àngel Massallé ha pogut fotografiar un halo solar.
Un halo solar o lunar es produeix per la refracció de la llum a través de petits cristalls de gel en suspensió en la Troposfera.
És un anell que volta l’astre, a uns 22 graus de radi. Normalment és de color blanc però a vegades la refracció és tan clara que l’halo està format per tots els colors d’Arc de Sant Martí, com el de la foto.
A vegades es pot veure un segon halo més gran i tènue, a uns 46 graus de l’astre, o també parhelis o falsos sols, a uns 22 graus en direcció vertical u horitzontal.
Aquesta foto de l’Antonio Ontangas, feta des de Barcelona, ens mostra un minvant de Lluna i el planeta Mercuri (a l’angle superior esquerra). Un satèl·lit i un planeta gairebé iguals de mida i d’aspecte, però amb una visió molt diferent des de la Terra degut a la distància que ens separa: la Lluna només a 380.000 km i Mercuri a més de 100 milions de km.
I ara dues preguntes sobre la Lluna:
- Només un fil de Lluna rep la claror del Sol. Però, perquè es veu tota la silueta de la Lluna?
- Quan va fer l’Antonio aquesta foto? Al matí, abans de la sortida del Sol, o a la tarda, just després de la seva posta?
Si mireu la simulació que hi ha AQUí, potser ho podreu esbrinar més aviat.
Máximo Ruiz, amb la seva càmera, un objectiu de fotografia de paisatge i tres hores d’exposició ha aconseguit això. Espectacular!
Una gran bombolla vermella d’hidrogen envoltant gairebé tota la foto, núvols foscos que ens tapen estrelles de fons, núvols que son blancs possiblement degut a la reflexió d’alguna estrella brillant, la brillant nebulosa d’Orió...
Dins d’aquesta munió d’estrelles, gasos, pols... reconeixeu les estrelles més brillants de la constel·lació d’Orió? El cinturó (Alnilam, Alnitak i Mintaka), les espatlles (Betelgueuse i Bellatrix) i els genolls (Rígel i Saiph).
I ara una proposta: les tres estrelles del cinturó d’Orió estan entre elles a una distància angular de 2,7. Si la Lluna Plena fa 0,5, sabríes representar al damunt de la foto la mida de la Lluna?
Els cometes són cossos sòlids del Sistema Solar que recorren òrbites tan allargades, que aquells que rodegen el Sol tornen al cap de molts anys, tants que fins i tot alguns només se’ls ha vist una única vegada. Provenen principalment de la zona anomenada Cinturó de Kuiper, localitzada més enllà de l’òrbita de Neptú, i del núvol d’Oort, situat encara més lluny.
Aquí us presentem un cometa fotografiat per l’Àngel Graells el 14 de gener de 2008. Aquest cometa Holmes el va descobrir per casualitat l’astrònom Edwin Holmes el 1892 mentre observava la galàxia d’Andròmeda. Recorre la seva òrbita al voltant del Sol en uns 7 anys, allunyant-se no gaire més enllà de Júpiter.
Júpiter, el planeta més gran del Sistema Solar. A dins del Sol hi cabrien mil Júpiters, i a dins de Júpiter mil Terres.
Si el busquem en el cel nocturn el veurem com un punt brillant, més que les estrelles (és el 4t astre en ordre de lluentor: el Sol, la Lluna, Venus i Júpiter). Si el mirem amb un petit telescopi, es veu un disc petit, detalls de la seva atmosfera gasosa i, segurament, acompanyat de tots o d’alguns dels quatre satèl·lits més grans: Iò, Europa, Ganimedes i Cal·liste.
En aquesta foto d’en Jaume Castellà es poden veure dos dels seus satèl·lits i l’ombra d’un d’ells damunt del planeta.
És un privilegi poder assistir a l’espectacle d’un eclipsi de Sol, quan el Sol queda tapat per la Lluna i durant uns minuts es fa de nit, el cel es torna fosc i podem veure estrelles.
Cada mes la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però només una o dues vegades l’any coincideixen en el mateix pla (el pla de l’eclíptica) i llavors des d’alguns llocs de la Terra es veu com la Lluna passa just pel davant del Sol.
El diàmetre real de la Lluna és 400 vegades més petit que el del Sol, i el Sol està 400 vegades més lluny que la Lluna.
Aquesta fantàstica casualitat fa que els dos astres es vegin des de la Terra sota la mateixa mida aparent.
En la foto del Josep Masalles podem veure la corona, que és l’atmosfera més externa del Sol, només visible en un eclipsi. I si vols gaudir de moltes fotografies d’eclipsis, ves a la pàgina "Astrofotografia", apartat "Eclipsis de Sol". Pots prèmer AQUÍ.
Sabies que hi ha moltes galàxies que xoquen entre si? És un fenomen molt corrent en l’Univers. De fet, se suposa que les galàxies grans s’han fet a base de "menjar-se’n" altres de més petites que han xocat contra elles. Però els xocs de galàxies no són grans cataclismes. Les estrelles d’una s’uneixen a les de l’altra, i aquí no passa res...
La fotografia és d’una de les galàxies més boniques que podem veure. S’anomena M51 i és a la constel·lació dels Gossos de Cacera. En realitat es tracta de dues galàxies: la major està atraient cap a si a les estrelles i al gas de la menor. Estan xocant.
És el planeta més bonic de tots. És l’únic que té un gran sistema d’anells. (Els altres tres planetes gegants, Júpiter, Urà i Neptú, també tenen anells, però són petits). La primera vegada que es veu amb telescopi, impressiona sempre.
Els anells són milions i milions de petites pedres i pols que envolten al planeta i van girant com si cada una d’elles fos un satèl·lit. I n’hi ha molts (milers) d’anells concèntrics, encara que vistos des de lluny sembli que es tracta d’un sol anell molt prim...
La seva inclinació va variant. En aquesta fotografia veiem als anells molt per sobre, però el 2009 van estar de perfil.
Són tan prims que quan estan de perfil no es veuen; Saturn queda com si li haguessin desaparegut els anells.
Els astres es van movent contínuament i, vistos des de la Terra, de vegades s’oculten els uns als altres. És el cas dels eclipsis de Sol, quan aquest és ocultat per la Lluna.
Si un eclipsi és molt espectacular, hi ha altres "ocultacions" que també ho són, com aquesta, en que la Lluna va passar per davant de Venus l’1 desembre de 2008. Venus va estar amagat durant 1 hora i 18 minuts i després va reaparèixer majestuós, moment que recull la fotografia de Josep Masalles.
L’Univers és tan gran i variat que en ell trobem de tot. Hi ha nebuloses que tenen les més variades i estranyes formes, com la cara d’un esquimal, una bruixa, unes peses de fer gimnàstica... El que veiem en aquesta imatge és el cap d’un cavallet de mar (un hipocamp). Veritat que el sembla? És en la constel·lació d’Oriò, encara que és molt difícil veure-la, fins i tot amb un telescopi potent. Per veure-la bé cal fotografiar-la, com es va fer, en aquest cas, des de l’observatori de l’Agrupació.
El que hi ha en aquesta regió del cel és una gran quantitat de gas il·luminat per les estrelles, que apareix de color vermell, mentre que davant hi ha gran quantitat de pols, que és fosca i tapa el gas brillant. El cap del cavallet podria semblar un buit, però no ho és; és pols situada davant.